Month: October 2013

inspirar, no imposar

Una cosa recurrent que succeeix en un assessorament nutricional, en un curs, en un taller, és que apareguin diferents opinions al voltant d’un aliment, d’una manera de cuinar, d’una manera d’entendre la nutrició. Que hi hagi uns que creuen en una cosa, altres, en una de ben diferent. Això ocorre perquè d’estudis, investigacions, recomanacions, n’hi ha molts i aquests mateixos es contradiuen, es contraposen i poden crear confusió.

Inspire others - can you ??Què creure, què escollir? Cadascú és lliure i és responsable de pensar el que més li convingui. En realitat, no hi ha una resposta única per a res. M’agradava molt el meu professor de dietètica natural, Pablo de la Iglesia, que deia que cadascú ha de saber escoltar-se i observar-se i veure què és el que més li convé i li funciona. Sembla que hi ha algunes idees i teories que estan més esteses i que tenen uns fonaments més ben treballats, contrastats i demostrats, però segur que també en trobem que els contradiguin. Tornem-hi doncs, una, com a coneixedora de les diferents teories i estudis, i com a agent en primera persona que ha gaudit d’una millora excepcional en la salut gràcies a canvis progressius al llarg de temps, recomanarà i encomanarà aquelles coses que creu que són les que funcionen, les més saludables, les més adequades. Però no ha d’oblidar mai escoltar la persona o persones que té al davant i veure què és el que a ells els funciona; potser no coincidirà amb allò que havia anat bé per a ella. Diumenge, com deia a l’entrada d’ahir, al curs-taller “La salut a través de la cuina”, la ponent, Camila Loew, també va ser molt respectuosa en tot moment amb cadascuna de les aportacions dels assistents i va dir diverses vegades que cal que aprenguem a conèixer el nostre cos, a escoltar-nos i a veure, en cada moment, què és el que necessitem.

Com he dit moltes vegades, anar cap a una alimentació saludable és un aprenentatge constant, un camí a recórrer, una presa de decisions contínua, un inspirar-se d’altres… per més endavant poder ser tu qui inspires els del teu voltant i poder gaudir d’un coixí de coneixement molt i molt útil. Sempre des de la pròpia experiència i coneixement, però torno a repetir, sense oblidar que les altres persones també tenen unes creences, pensaments i opinions formades. Quan és molt a l’inici del camí, aquestes idees i creences són força confoses i plenes de mites (sovint falsos), però quan ja han anat avançant trams, es tracta que segueixin reflexionant i incorporant noves coses, nous matisos.

Tota aquesta reflexió m’ha vingut després que abans-d’ahir assistís a una xerrada de Montse Bradford, “How to create energy with vegetarian food” (com crear energia amb una alimentació vegetariana), (more…)

cuinar, un acte polític

Diumenge al matí vaig assistir a un curs-taller organitzat per Ets el que menges i Mimasa, “La salut a través de la cuina” i que impartia Camila Loew, de la web Desayuno con guisantes. Vaig guanyar una plaça a aquest curs, ja que havia participat en el concurs “Quin producte Mimasa fas servir habitualment per cuinar?” per al qual la meva resposta va ser la següent:

Fem servir la salsa tamari de Mimasa. Ens encanta, l’afegim al final de la cocció d’algun plat (barreja de verdures, de pseudocereals -com quinoa-, de tofu o tempeh). Els dóna un sabor boníssim, entre salat i dolç! Un plat estrella són les bledes amb tofu, amb algunes espècies i acabat amb un rajolí de tamari de Mimasa. Algunes variacions d’aquest plat: també amb espàrrecs verds, algunes algues, una mica de porro… Fàcil, deliciós i nutritiu.

MAY DAYLa xerrada va ser molt interessant. Em va agradar molt sentir coses les quals ja fa temps que tinc ben integrades en la meva manera de percebre l’alimentació i la salut, però que igualment ajuden a seguir refermant-me i a veure que hi ha molta gent que també està en el camí de fer canvis o consolidar pràctiques saludables i plenes. Alhora, vaig aprendre coses noves, vaig repassar les qualitats i propietats de molts aliments, vaig escoltar anècdotes molt interessants i vaig augmentar les possibilitats de plats a cuinar, ja que Loew va anar proporcionant receptes per cadascun dels aliments que explicava. Tinc moltes ganes de fer-los a casa i convertir-los en plats quotidians deliciosos i altament nutritius.

Avui, doncs, m’agradaria compartir amb vosaltres (more…)

menjar el més sa possible… ortorèxia? (2a part)

A l’entrada anterior, “tenir la gana justa o correcta… ortorèxia?”, vaig començar a parlar d’aquest concepte relativament nou, l’ortorèxia, considerat com un trastorn de l’alimentació, en què l’etimologia vol dir això mateix, “tenir la gana justa o correcta”. Vaig parlar de la definició (<<preocupació extrema per la salut centrada en menjar el més sa possible>>), del seu creador, d’algunes pàgines en què havia trobat que se’n parlava i d’alguns criteris diagnòstics. El que vaig anar fent de tot això és fer-ne una crítica perquè, a mi, aquest terme em grinyola. I com hi havia tant a dir, vaig aturar-me per continuar en una propera entrada. Aquí estic novament per donar algunes dades més, com ara els símptomes principals que en descriuen, una notícia que fa por i riure alhora i algunes conclusions finals que altres persones n’han fet.

Fast Food Quins són els símptomes principals de l’ortorèxia, segons endicronologia.org? (la cursiva són les meves reflexions al voltant de cada símptoma descrit)

 -Obsessió per menjar aliments sans (naturals, orgànics, baix en greix…).

Una obsessió, que ja anava dient, que tan de bo aparqués d’altres de molt menys saludables (com simplement la contrària: obsessió per aliments escombraries, processats, antinaturals, altíssims en greixos saturats… digui’s hamburgueses de fast food, menjars preparats per ficar al microoones i un llarguíssim, malauradament, etcètera.)

-Exclouen de l’alimentació carn, greixos i aliments tractats amb herbicides o pesticides.

Aleshores les persones “normals”, sense el trastorn ortorèctic, mengen carn, greixos i aliments plens d’herbicides i pesticides. Sí, és cert, per desgràcia si no ens fixem en què comprem, acabarem ingerint dosis elevades de tals tòxics. Qui no ho vulgui mirar ni pensar, no serà ortorèctic. Qui en tingui cura, oh!, ortorèctic.

-Poden tenir carències nutricionals.

Probablement, hi ha gent que vol tenir cura d’aquests aspectes en la seva alimentació, però també per desconeixement (perquè com he dit moltes altres vegades, en general la gent no té coneixements, formació, estudis en dietètica, però la majoria creu que en sap per prendre decisions i aconsellar els altres) acaben per descurar alguna cosa i tenint alguna carència. Però no passa el mateix amb l’omnívor comú? O és que aquest en sap molt de nutrició? Quan es menja una pizza (com més processada millor -ironia-) què creu que està aportant al seu cos? Què és tota aquella massa de pa, de formatge, i tot el que pugui portar per sobre, imaginem-nos salami i més formatge? Algú que tingui per costum menjar pizza per sopar molt sovint (que en conec), és molt probable que tingui carències nutricionals. I l’exemple de la pizza n’és un d’específic però n’hi ha milers i tots són quotidians.

-Mai se salten la seva dieta, ni tan sols en ocasions especials.

Dieta? Sempre dic que jo no parlo de dieta. La importància està en anar fent canvis progressius en la manera d’entendre la nutrició i la salut i el lligam que hi ha entre ambdues. És una manera d’alimentar-te, d’entendre el cos, l’organisme, conèixer els aliments i els nutrients. Dieta? Cap. No hi ha, per tant, res a saltar-se. És simplement ser coherent amb el teu estil de vida. Igual que un omnívor convencional tampoc se saltarà la seva “dieta” de menjar-se mitja barra de pa, prendre’s un got de llet amb xocolata per esmorzar, menjar-se una bossa de patates a mitja tarda, prendre’s unes llaminadures quan senti sensació de gana, etc.

(more…)

tenir la gana justa o correcta… ortorèxia? (1a part)

you are what you eat

A l’entrada d’ahir de “naturopatia i alimentació natural, tan simples que molts les menyspreen”, parlava de com els aliments que són reals són els que ens nodreixen de debò, que una alimentació el més natural possible i sabent de nutrició és suficient per gaudir de bona salut, però que, moltes vegades, som els que mengem aliments reals i tenim cura del nostre cos cada dia quan prenem decisions en pro de la nostra salut als qui se’ns veu com rars i extremistes. I aquí és on m’aturava i us deia tot això em feia pensar en l’ortorèxia, de la qual en parlaria en una entrada propera. I aquí estem. N’heu sentit a parlar, de l’ortorèxia?

Segons la Viquipèdia,

l’ortorèxia o ortorèxia nerviosa és un terme creat pel metge estatunidenc Steven Bratman. És un Trastorn de Comportament Alimentari (TCA) enfocat en una preocupació extrema per la salut centrada en menjar el més sa possible. A diferència d’altres trastorns alimentaris no se centra en les quantitats dels aliments sinó en la qualitat. Bratman descriu la malaltia com una obsessió perjudicial per a la salut, com ho pot ser un trastorn obsessiu-compulsiu. L’ortorèctic pot evitar certs aliments, com per exemple els que contenen greixos, preservants, certs conservants, productes d’origen animal. No obstant això pot tenir una mala alimentació. Bratman afirma que “la desnutrició és comú entre els seguidors de les dietes de menjar saludable”.

Si mirem l’etimologia, “la paraula ortorèxia prové del grec orthos (just, recte) i orexis (apetència), podent-se definir com “gana justa o correcta”.

Fins aquí el terme, la definició i l’inventor d’aquest relativament nou concepte (del 1997). La creació d’etiquetes sembla l’esport nacional del segle XX (segle en què es va fer un treball de classificació extremíssim, com per exemple, el dels considerats trastorns mentals -DSM Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders [Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals]- i sobre el que podríem encetar un nou debat: la conveniència o inconvenient d’etiquetar-ho i classificar-ho tot (una futura entrada?). Si comencem a analitzar pel final la definició exposada, jo no consideraria que parlar de “gana justa o correcta” sigui un trastorn, sinó el que que tots hauríem d’aconseguir. A més, és quelcom que es diu que s’ha d’aprendre a conèixer, si es té gana o tens ganes de menjar, i que se’n vegi la diferència. Detectar els moments en què es menja sense gana, sinó només perquè “és l’hora” o perquè s’està avorrit o perquè ve de gust o perquè està bo. Fer aquestes darreres coses, però, es considera normal, perquè és el que la majoria de gent fa: menjar quan és “l’hora de dinar/sopar o de berenar”, picar coses sense gana però perquè hi són allà a l’abast, menjar “amb el ulls”. I torno a dir, això és normal, “no passa res”. En canvi, tenir una gana justa i correcta ara se li’n diu ortorèxia.

Més, hi deia: (more…)

inspirar-nos per inspirar

Find the ideaAvui segueixo de l’entrada “inspirar-nos i prendre la responsabilitat” on tractava un tema específic com és la criança d’un fill sent vegetariana o vegana, i en la dificultat de poder trobar persones en la nostra xarxa social i familiar que ens puguin ajudar, perquè molts desconeixen què ésser vegetarià/vegà i, menys, amb un fill. També deia que a la xarxa sí que hi ha webs i fòrums de persones que intercanvien els seus testimonis, amb els seus coneixements i experiències, i són molt enriquidors. Per exemple, a la web Dime qué comes. En el post d’avui, reflexionaré sobre un parell d’històries més que vaig llegir.

Si se’m parla d’estar imposant una forma de vida a la meva filla m’entra una barreja de mal humor, riure i depressió.

En llegir això, se m’ocorre el que moltes vegades he anat dient, quan per exemple he parlat del desconeixement que es té en matèria de salut i nutrició. La gent creu que en sap (per allò del deixar-se portar i ser com una ombra d’altres) i l’únic que fan és repetir el que han sentit abans, però sense haver-ho processat, digerit, analitzat, criticat. I és clar, les persones que decideixen portar un tipus de vida diferent, les quals sí que han passat per un procés d’investigació, lectures, fer-se preguntes, aquestes són les assenyalades amb el dit i preses com a irresponsables o negligents (“d’on prens les proteïnes? I el calci?”, les preguntes de sempre). En canvi, sembla que no és d’imposició ni descuit donar-li cada dia al teu fill per esmorzar un o dos gots de llet d’un altre animal amb unes pólvores compostos de sucre, farina, xocolata; o per berenar una pasta industrial amb una etiqueta plena d’ingredients, la majoria dels quals no haurien ni d’entrar dins la categoria d’aliments. Doncs això, per a mi, és sentenciar a aquesta persona en creixement a patir un munt de malalties al llarg de la seva vida, començant ja, des de ben petita.

I ho veig de prop, (more…)