Category: reflexions

inspirar-nos per inspirar

Find the ideaAvui segueixo de l’entrada “inspirar-nos i prendre la responsabilitat” on tractava un tema específic com és la criança d’un fill sent vegetariana o vegana, i en la dificultat de poder trobar persones en la nostra xarxa social i familiar que ens puguin ajudar, perquè molts desconeixen què ésser vegetarià/vegà i, menys, amb un fill. També deia que a la xarxa sí que hi ha webs i fòrums de persones que intercanvien els seus testimonis, amb els seus coneixements i experiències, i són molt enriquidors. Per exemple, a la web Dime qué comes. En el post d’avui, reflexionaré sobre un parell d’històries més que vaig llegir.

Si se’m parla d’estar imposant una forma de vida a la meva filla m’entra una barreja de mal humor, riure i depressió.

En llegir això, se m’ocorre el que moltes vegades he anat dient, quan per exemple he parlat del desconeixement que es té en matèria de salut i nutrició. La gent creu que en sap (per allò del deixar-se portar i ser com una ombra d’altres) i l’únic que fan és repetir el que han sentit abans, però sense haver-ho processat, digerit, analitzat, criticat. I és clar, les persones que decideixen portar un tipus de vida diferent, les quals sí que han passat per un procés d’investigació, lectures, fer-se preguntes, aquestes són les assenyalades amb el dit i preses com a irresponsables o negligents (“d’on prens les proteïnes? I el calci?”, les preguntes de sempre). En canvi, sembla que no és d’imposició ni descuit donar-li cada dia al teu fill per esmorzar un o dos gots de llet d’un altre animal amb unes pólvores compostos de sucre, farina, xocolata; o per berenar una pasta industrial amb una etiqueta plena d’ingredients, la majoria dels quals no haurien ni d’entrar dins la categoria d’aliments. Doncs això, per a mi, és sentenciar a aquesta persona en creixement a patir un munt de malalties al llarg de la seva vida, començant ja, des de ben petita.

I ho veig de prop, (more…)

inspirar-nos i prendre la responsabilitat

No estàs sola!

De vegades ho creiem, que ho estem, que aquella situació és única, però generalment no és pas així, altres persones ho han viscut o ho estan passant. Si tenim una xarxa social i familiar al nostre voltant, podem buscar-hi recolzament i suport en persones que creguem que ens ajudaran a trobar alguna “solució” o ens faran veure les coses des d’un altre punt de vista o perspectiva, que sempre és molt positiu. Però de vegades no comptem amb aquesta opció de demanar consell a persones properes.

Amb les noves tecnologies, també podem buscar a la xarxa persones i històries en les quals poder-nos inspirar i, alhora, reconfortar-nos veient que no s’està sola, com he dit en començar. M’estic referint a un tema específic com és la criança d’un fill sent vegetariana o vegana. En un cas així, és probable que no trobem gaires persones en la nostra xarxa social i familiar que ens puguin ajudar, perquè molts desconeixen què és ser vegetarià/vegà i, menys, amb un fill.

A la xarxa sí que hi ha webs i fòrums de persones que intercanvien els seus testimonis, amb els seus coneixements i experiències, i són molt enriquidors. Per exemple, a la web Dime qué comes, hi he trobat històries personals de pares que expliquen la seva experiència sent vegetarians o veganes i com han anat prenent decisions, coneixent altres persones, trobant-se en múltiples situacions, amb coneguts, familiars, metges… Són històries molt maques, que et fan somriure, algunes anècdotes més aviat plorar, però gràcies a la fortalesa i la positivitat de tots ells, i la ironia i el sentit de l’humor, hi ha fragments que fins i tot et treuen una riallada. La conclusió és que de tot se n’aprèn, de les situacions favorables i de les que no ho són tant, tot fa que reflexionem i, així, puguem cada vegada més prendre les millors decisions cap a una vida plena, real, saludable, sostenible i feliç. Perquè m’he anat adonant en els darrers temps que moltes persones han perdut la capacitat de prendre decisions per ells mateixos, sempre es deixen en mans d’algú altre, la gran majoria de casos, de metges. Però on està la intuïció i el saber de cadascú? On s’han quedat? Més endavant m’hi referiré una mica més.

*inspiration*

En aquest i alguns posts que seguiran, reflexionaré sobre algunes de les històries que vaig llegir. Avui comparteixo la següent: (more…)

falsos mites i pensament crític

Falsos mites sobre el càncer
o desmitificar coses que creiem que hi estan relacionades

Això és el que es pretenia amb l’entrevista de dimarts al programa Divendres. El plantejament em va fer posar en alerta, perquè els mites ho poden ser només per a uns i, intentar desmentir-los o desmitificar-los, pot voler significar voler acabar amb les moltes altres maneres d’entendre la salut fora d’allò comunament establert, és a dir, la medicina convencional. I per a mi, així va ser. Una de les coses que van fer va ser tractar de desvincular la relació entre càncer i estrès. El doctor Biete va dir quelcom així: “No hi ha una estreta relació entre càncer i estrès. El càncer és una malaltia molt orgànica de desregulació. L’estrès, sí que és veritat que provoca una baixada en la immunitat que pot afavorir, però no es pot dir que hi hagi relació entre estrès i càncer. La persona ha d’estar predisposada, és a dir, el càncer no el té qui el vol, sinó qui pot (en té les condicions).” “Divendres” (TV3), “Falsos mites sobre el càncer”, amb el doctor Biete

Out Of BodyAixò és més o menys una transcripció del que va dir el doctor (no exacta). Si s’escolta atentament, s’observaran titubejos a l’hora de dir-ho, les frases no estaven del tot ben connectades (normal en el llenguatge oral, però també senyal, de vegades, de no tenir clar l’argument que s’està expressant -observació que he fet donada la meva debilitat pel llenguatge-). Què significa que el càncer és una malaltia “molt orgànica”? Hi ha malalties que no són orgàniques? Per exemple, considera ell que l’estrès no ho és? I què és psicològic, psíquic, mental? I això que és? Està fora del cos? I, perdoneu-me, però “el càncer no el té qui el vol”… qui el vol?! No em va convèncer res de tot aquell argument.

L’estrès (more…)

glucoïnòmans

An OfferingSi cocaïnòmans són els qui tenen addicció a la cocaïna, glucoïnòmans ho serien els qui en tenen a la glucosa, al sucre. Però aquest terme me l’acabo d’inventar. Nou neologisme. Però per què no existeix? No deu interessar…

Fa uns dies escrivia l’entrada “còctel de mort prematura” fent honor a les paraules de Pablo de la Iglesia, quan llegia el seu llibre El milagro de la nutrición ortomolecular. Aleshores, un amic meu va recomanar, a la zona de comentaris, el llibre Sugar Blues, de William Dufty. El vaig començar a llegir i és boníssim.

SUCRE: Sacarosa refinada, C12H22O11, produïda per un procés químic múltiple del suc de canya de sucre o de la bleda-rave i en el qual s’ha a eliminat tota la fibra i les proteïnes, les quals formen el 90 per cent del total de la planta natural.
BLUES (o melancolia): Un estat depressiu o melancòlic que produeix temor, malestar físic i ansietat (expressat sovint líricament com una crònica autobiogràfica de desastres personals).
SUGAR BLUES: Múltiples sofriments físics i mentals causats pel consum humà de sacarosa refinada, comunament anomenada sucre.>>

Pablo de la Iglesia explica d’una manera molt clara els problemes de prendre sucre, la qual cosa és la següent: (more…)

excessos i compulsions que semblen normals

Cakes in ParisAllò que semblen actituds normals, moltes vegades amaguen conductes alterades. Ahir, a “còctel de mort prematura”, ho vèiem pel que fa les conductes alimentàries. Avui, vull fer quatre pinzellades sobre excessos en altres esferes de la vida de les persones.

Entren aquí les compres compulsives (roba i accessoris, cosmètics i perfums, objectes inútils), beure com a esponges en àpats familiars o en trobades amb amics, fumar com a xemeneies, treballar de manera malaltissa sense reflexionar-hi ni sobre el que s’està descurant per tenir aquesta conducta, etc.

Advoco per (more…)