Find the ideaAvui segueixo de l’entrada “inspirar-nos i prendre la responsabilitat” on tractava un tema específic com és la criança d’un fill sent vegetariana o vegana, i en la dificultat de poder trobar persones en la nostra xarxa social i familiar que ens puguin ajudar, perquè molts desconeixen què ésser vegetarià/vegà i, menys, amb un fill. També deia que a la xarxa sí que hi ha webs i fòrums de persones que intercanvien els seus testimonis, amb els seus coneixements i experiències, i són molt enriquidors. Per exemple, a la web Dime qué comes. En el post d’avui, reflexionaré sobre un parell d’històries més que vaig llegir.

Si se’m parla d’estar imposant una forma de vida a la meva filla m’entra una barreja de mal humor, riure i depressió.

En llegir això, se m’ocorre el que moltes vegades he anat dient, quan per exemple he parlat del desconeixement que es té en matèria de salut i nutrició. La gent creu que en sap (per allò del deixar-se portar i ser com una ombra d’altres) i l’únic que fan és repetir el que han sentit abans, però sense haver-ho processat, digerit, analitzat, criticat. I és clar, les persones que decideixen portar un tipus de vida diferent, les quals sí que han passat per un procés d’investigació, lectures, fer-se preguntes, aquestes són les assenyalades amb el dit i preses com a irresponsables o negligents (“d’on prens les proteïnes? I el calci?”, les preguntes de sempre). En canvi, sembla que no és d’imposició ni descuit donar-li cada dia al teu fill per esmorzar un o dos gots de llet d’un altre animal amb unes pólvores compostos de sucre, farina, xocolata; o per berenar una pasta industrial amb una etiqueta plena d’ingredients, la majoria dels quals no haurien ni d’entrar dins la categoria d’aliments. Doncs això, per a mi, és sentenciar a aquesta persona en creixement a patir un munt de malalties al llarg de la seva vida, començant ja, des de ben petita.

I ho veig de prop, (more…)