Tag: malnutrició

menjar el més sa possible… ortorèxia? (2a part)

A l’entrada anterior, “tenir la gana justa o correcta… ortorèxia?”, vaig començar a parlar d’aquest concepte relativament nou, l’ortorèxia, considerat com un trastorn de l’alimentació, en què l’etimologia vol dir això mateix, “tenir la gana justa o correcta”. Vaig parlar de la definició (<<preocupació extrema per la salut centrada en menjar el més sa possible>>), del seu creador, d’algunes pàgines en què havia trobat que se’n parlava i d’alguns criteris diagnòstics. El que vaig anar fent de tot això és fer-ne una crítica perquè, a mi, aquest terme em grinyola. I com hi havia tant a dir, vaig aturar-me per continuar en una propera entrada. Aquí estic novament per donar algunes dades més, com ara els símptomes principals que en descriuen, una notícia que fa por i riure alhora i algunes conclusions finals que altres persones n’han fet.

Fast Food Quins són els símptomes principals de l’ortorèxia, segons endicronologia.org? (la cursiva són les meves reflexions al voltant de cada símptoma descrit)

 -Obsessió per menjar aliments sans (naturals, orgànics, baix en greix…).

Una obsessió, que ja anava dient, que tan de bo aparqués d’altres de molt menys saludables (com simplement la contrària: obsessió per aliments escombraries, processats, antinaturals, altíssims en greixos saturats… digui’s hamburgueses de fast food, menjars preparats per ficar al microoones i un llarguíssim, malauradament, etcètera.)

-Exclouen de l’alimentació carn, greixos i aliments tractats amb herbicides o pesticides.

Aleshores les persones “normals”, sense el trastorn ortorèctic, mengen carn, greixos i aliments plens d’herbicides i pesticides. Sí, és cert, per desgràcia si no ens fixem en què comprem, acabarem ingerint dosis elevades de tals tòxics. Qui no ho vulgui mirar ni pensar, no serà ortorèctic. Qui en tingui cura, oh!, ortorèctic.

-Poden tenir carències nutricionals.

Probablement, hi ha gent que vol tenir cura d’aquests aspectes en la seva alimentació, però també per desconeixement (perquè com he dit moltes altres vegades, en general la gent no té coneixements, formació, estudis en dietètica, però la majoria creu que en sap per prendre decisions i aconsellar els altres) acaben per descurar alguna cosa i tenint alguna carència. Però no passa el mateix amb l’omnívor comú? O és que aquest en sap molt de nutrició? Quan es menja una pizza (com més processada millor -ironia-) què creu que està aportant al seu cos? Què és tota aquella massa de pa, de formatge, i tot el que pugui portar per sobre, imaginem-nos salami i més formatge? Algú que tingui per costum menjar pizza per sopar molt sovint (que en conec), és molt probable que tingui carències nutricionals. I l’exemple de la pizza n’és un d’específic però n’hi ha milers i tots són quotidians.

-Mai se salten la seva dieta, ni tan sols en ocasions especials.

Dieta? Sempre dic que jo no parlo de dieta. La importància està en anar fent canvis progressius en la manera d’entendre la nutrició i la salut i el lligam que hi ha entre ambdues. És una manera d’alimentar-te, d’entendre el cos, l’organisme, conèixer els aliments i els nutrients. Dieta? Cap. No hi ha, per tant, res a saltar-se. És simplement ser coherent amb el teu estil de vida. Igual que un omnívor convencional tampoc se saltarà la seva “dieta” de menjar-se mitja barra de pa, prendre’s un got de llet amb xocolata per esmorzar, menjar-se una bossa de patates a mitja tarda, prendre’s unes llaminadures quan senti sensació de gana, etc.

(more…)

tenir la gana justa o correcta… ortorèxia? (1a part)

you are what you eat

A l’entrada d’ahir de “naturopatia i alimentació natural, tan simples que molts les menyspreen”, parlava de com els aliments que són reals són els que ens nodreixen de debò, que una alimentació el més natural possible i sabent de nutrició és suficient per gaudir de bona salut, però que, moltes vegades, som els que mengem aliments reals i tenim cura del nostre cos cada dia quan prenem decisions en pro de la nostra salut als qui se’ns veu com rars i extremistes. I aquí és on m’aturava i us deia tot això em feia pensar en l’ortorèxia, de la qual en parlaria en una entrada propera. I aquí estem. N’heu sentit a parlar, de l’ortorèxia?

Segons la Viquipèdia,

l’ortorèxia o ortorèxia nerviosa és un terme creat pel metge estatunidenc Steven Bratman. És un Trastorn de Comportament Alimentari (TCA) enfocat en una preocupació extrema per la salut centrada en menjar el més sa possible. A diferència d’altres trastorns alimentaris no se centra en les quantitats dels aliments sinó en la qualitat. Bratman descriu la malaltia com una obsessió perjudicial per a la salut, com ho pot ser un trastorn obsessiu-compulsiu. L’ortorèctic pot evitar certs aliments, com per exemple els que contenen greixos, preservants, certs conservants, productes d’origen animal. No obstant això pot tenir una mala alimentació. Bratman afirma que “la desnutrició és comú entre els seguidors de les dietes de menjar saludable”.

Si mirem l’etimologia, “la paraula ortorèxia prové del grec orthos (just, recte) i orexis (apetència), podent-se definir com “gana justa o correcta”.

Fins aquí el terme, la definició i l’inventor d’aquest relativament nou concepte (del 1997). La creació d’etiquetes sembla l’esport nacional del segle XX (segle en què es va fer un treball de classificació extremíssim, com per exemple, el dels considerats trastorns mentals -DSM Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders [Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals]- i sobre el que podríem encetar un nou debat: la conveniència o inconvenient d’etiquetar-ho i classificar-ho tot (una futura entrada?). Si comencem a analitzar pel final la definició exposada, jo no consideraria que parlar de “gana justa o correcta” sigui un trastorn, sinó el que que tots hauríem d’aconseguir. A més, és quelcom que es diu que s’ha d’aprendre a conèixer, si es té gana o tens ganes de menjar, i que se’n vegi la diferència. Detectar els moments en què es menja sense gana, sinó només perquè “és l’hora” o perquè s’està avorrit o perquè ve de gust o perquè està bo. Fer aquestes darreres coses, però, es considera normal, perquè és el que la majoria de gent fa: menjar quan és “l’hora de dinar/sopar o de berenar”, picar coses sense gana però perquè hi són allà a l’abast, menjar “amb el ulls”. I torno a dir, això és normal, “no passa res”. En canvi, tenir una gana justa i correcta ara se li’n diu ortorèxia.

Més, hi deia: (more…)

inspirar-nos per inspirar

Find the ideaAvui segueixo de l’entrada “inspirar-nos i prendre la responsabilitat” on tractava un tema específic com és la criança d’un fill sent vegetariana o vegana, i en la dificultat de poder trobar persones en la nostra xarxa social i familiar que ens puguin ajudar, perquè molts desconeixen què ésser vegetarià/vegà i, menys, amb un fill. També deia que a la xarxa sí que hi ha webs i fòrums de persones que intercanvien els seus testimonis, amb els seus coneixements i experiències, i són molt enriquidors. Per exemple, a la web Dime qué comes. En el post d’avui, reflexionaré sobre un parell d’històries més que vaig llegir.

Si se’m parla d’estar imposant una forma de vida a la meva filla m’entra una barreja de mal humor, riure i depressió.

En llegir això, se m’ocorre el que moltes vegades he anat dient, quan per exemple he parlat del desconeixement que es té en matèria de salut i nutrició. La gent creu que en sap (per allò del deixar-se portar i ser com una ombra d’altres) i l’únic que fan és repetir el que han sentit abans, però sense haver-ho processat, digerit, analitzat, criticat. I és clar, les persones que decideixen portar un tipus de vida diferent, les quals sí que han passat per un procés d’investigació, lectures, fer-se preguntes, aquestes són les assenyalades amb el dit i preses com a irresponsables o negligents (“d’on prens les proteïnes? I el calci?”, les preguntes de sempre). En canvi, sembla que no és d’imposició ni descuit donar-li cada dia al teu fill per esmorzar un o dos gots de llet d’un altre animal amb unes pólvores compostos de sucre, farina, xocolata; o per berenar una pasta industrial amb una etiqueta plena d’ingredients, la majoria dels quals no haurien ni d’entrar dins la categoria d’aliments. Doncs això, per a mi, és sentenciar a aquesta persona en creixement a patir un munt de malalties al llarg de la seva vida, començant ja, des de ben petita.

I ho veig de prop, (more…)

informació nutricional d’un producte: com llegir les etiquetes

Un matí fabulós de sol i núvol al costat de la platja de Sant Sebastià envoltada de samarretes multicolors. Avui s’ha celebrat la 2a edició del Corre Barri, una cursa de 10 Km on els participants corren per un districte de Barcelona. És una cursa més petita i menys coneguda que altres que se’n fan a Barcelona, però això mateix és el que hi dóna un aire de proximitat, de germanor, casolà i festiu, ambient de barri. Ens agrada molt aquesta cursa i l’escenari de sortida i arribada hi contribueix. Veient el mar en tot moment, sortint i amagant-se el sol a estones, amb emblemes de la ciutat presidint l’esdeveniment, l’hotel W, l’escultura Homenatge a la Natació, la plaça del Mar que es bifurca cap al llarg passeig Marítim i cap al passeig de Joan de Borbó deixant enmig tot el barri de la Barceloneta.

Però no me’n puc estar de parlar de les coses de “menjar” que els donen als corredors, tant abans quan van a recollir la samarreta i el dorsal, com quan arriben a la meta. A la bossa amb el dorsal hi venia una barreta tipus Fitness de Nestlé i una llauna de cervesa Free Damm. I avui, després d’haver passat la línia de meta, una ampolleta d’aigua i unes patates (Cheetos i Doritos), begudes isotòniques i cervesa (alcohòlica, no tenien opció free). Ja sé que això és perquè les marques d’aquests productes són els patrocinadors de l’esdeveniment, però on queda l’aspecte nutricional? Què estan aportant aquests esportistes al seu cos quan acaben un gran esforç físic com aquest i ingereixen els productes citats? Cap nutrient real que els seus cossos necessitin, al contrari, bastants productes molt nocius per a tots ells. (I perdoneu els del Corre Barri, això també és extensiu a altres curses, com la de la Mercè -però a la Mitja Marató donaven fruita-.)

PinocchioEl que més em sap greu és que encara hi hagi gent (i molta) que cregui que unes barretes energètiques o begudes isotòniques d’aquestes els aporten minerals, carbohidrats, vitamines… El que fa la publicitat i la mala o fraudulenta informació. Dolenta, perquè no es parla prou ni correctament de nutrició real i salut; fraudulenta, per part de les grans empreses multinacionals que es fan milionaris a costa de vendre els seus “productes” (no puc parlar d’aliments, no ho són pas; ja en parlava a “còctel de mort prematura”).

Analitzem una mica el rerefons de tot això. (more…)

inspirar-nos i prendre la responsabilitat

No estàs sola!

De vegades ho creiem, que ho estem, que aquella situació és única, però generalment no és pas així, altres persones ho han viscut o ho estan passant. Si tenim una xarxa social i familiar al nostre voltant, podem buscar-hi recolzament i suport en persones que creguem que ens ajudaran a trobar alguna “solució” o ens faran veure les coses des d’un altre punt de vista o perspectiva, que sempre és molt positiu. Però de vegades no comptem amb aquesta opció de demanar consell a persones properes.

Amb les noves tecnologies, també podem buscar a la xarxa persones i històries en les quals poder-nos inspirar i, alhora, reconfortar-nos veient que no s’està sola, com he dit en començar. M’estic referint a un tema específic com és la criança d’un fill sent vegetariana o vegana. En un cas així, és probable que no trobem gaires persones en la nostra xarxa social i familiar que ens puguin ajudar, perquè molts desconeixen què és ser vegetarià/vegà i, menys, amb un fill.

A la xarxa sí que hi ha webs i fòrums de persones que intercanvien els seus testimonis, amb els seus coneixements i experiències, i són molt enriquidors. Per exemple, a la web Dime qué comes, hi he trobat històries personals de pares que expliquen la seva experiència sent vegetarians o veganes i com han anat prenent decisions, coneixent altres persones, trobant-se en múltiples situacions, amb coneguts, familiars, metges… Són històries molt maques, que et fan somriure, algunes anècdotes més aviat plorar, però gràcies a la fortalesa i la positivitat de tots ells, i la ironia i el sentit de l’humor, hi ha fragments que fins i tot et treuen una riallada. La conclusió és que de tot se n’aprèn, de les situacions favorables i de les que no ho són tant, tot fa que reflexionem i, així, puguem cada vegada més prendre les millors decisions cap a una vida plena, real, saludable, sostenible i feliç. Perquè m’he anat adonant en els darrers temps que moltes persones han perdut la capacitat de prendre decisions per ells mateixos, sempre es deixen en mans d’algú altre, la gran majoria de casos, de metges. Però on està la intuïció i el saber de cadascú? On s’han quedat? Més endavant m’hi referiré una mica més.

*inspiration*

En aquest i alguns posts que seguiran, reflexionaré sobre algunes de les històries que vaig llegir. Avui comparteixo la següent: (more…)